No vaig a parlar del curs, sinó que m’he permès la llicència de prendre el mateix títol per a parlar d’un tema relacionat amb alguna cosa que ha succeït aquesta setmana.
Si seguiu l’actualitat potser us va cridar l’atenció el projecte de llei que s’hauria de convertir en la flamant Llei Catalana del Cinema i que s’ha enviat aquesta setmana als possibles afectats perquè puguin manifestar la seva opinió abans de la votació.
Doncs bé, el que aquesta “encara no llei” proposa, en lineas generals, és que vegem més cinema en català a través de diversos mecanismes, bastant criticables segons es miri. En el meu cas, crec que aquesta “encara no llei” significa una oportunitat perduda. Ja m’agrada poc que la política se serveixi d’eines tan poderoses com les lleis per a modificar o influir en la conducta de les persones, i més si la conducta a modificar no és dolenta per a ningú, però menys m’agrada que quan s’usi aquest mètode no serveixi per a millorar aquesta pauta de comportament que no provoca dany a ningú.
En aquest país, que actualment es trova en crisi, un dels pilars més bàsics sobre el qual estem construint el nostre futur necessita un reforç, perquè sinó passarem del “necessita millorar” (en referència a l’emblemàtic mètode d’avaluació en l’Educació Primària de Catalunya) al “Houston tenim un problema”. Aquest element, anomenat formació (sigui dit de pas), ha de ser una de les activitats a les quals dediquem més esforços si volem resoldre els errors que es vénen reiterant en les diferents reformes educatives que s’han anat succeïnt en el país. Hem de ser conscients ja que l’única cosa que ens pot permetre competir en el món, a part del sol y platja, és gent ben formada ja que manquem de qualsevol poder similar al del Rei Midas. Per tant i a llum del que diuen els informes (llegeixi’s Informe PISA) tenim una assignatura pendent: millorar la nostra formació.
I això últim, com es relaciona amb el primer? Doncs és senzill, però espereu. Jo no sóc descubridor d’una solució transversal a tot el problema, ni de bon tros, però si vull exposar una inquietud personal que pugui arreglar alguna coseta. La idea, com comentava senzilla, passa per utilitzar aquesta eina per a convertir el cinema en una mica més que un pur entreteniment, en un vehicle de formació per a la societat. Exposat així, sense que hagi entrat en els detalls fa por, de fet, em temo que aquesta és la idea que duia el govern tripartitt quan pensava amb el que “encara no és llei”. Ara bé, els objectius que jo perseguiria amb aquesta idea són ben diferents als que mouen al govern. Els últims semblen sortits d’una altra època, de quan els governs necessitaven elements que es convertissin en autèntics símbols, intocables, d’una nació, per al cas és la llengua.
Que l’objectiu sigui que la llengua catalana es convertís llavors en un símbol intocable té com a conseqüència lògica que es destinin molts esforços, tant polítics com econòmics, a aquesta fi. Tots aquests esforços impliquen a més que es pagui un cost d’oportunitat. Oportunitat perduda. El que m’agradaria llavors és comentar com aquesta idea seria una excel·lent, al meu parer.
Considero que des dels poders públics s’hauria d’incentivar un major i millor coneixement de les llengües estrangeres (i entre aquestes no està el castellà senyors del tripartit). L’excel·lència en una suposada Llei del Cinema no està a promocionar que pel·lícules estrangeres es tradueixin al català, sinó que cada vegada més, el cinema es vegi en la seva versió original (en defecte d’això subtitulada). Conseqüències de l’exposat: en primer lloc una econòmica i en segon lloc una formativa. La primera perquè en totes les societats hi ha una demanda latent d’oci (entre ells el cinema) en el seu idioma, oferint als directors de cinema del país l’oportunitat de satisfer una major demanda de cinema de producció nacional. Això al seu torn té una conseqüència directa per a tots i és que el cinema espanyol i/o català tingui una oportunitat de reduir la seva dependència de les arques de l’estat i les comunitats autònomes. En segon lloc, que els que a més de veure cinema en espanyol o català acudeixin a les sales a veure cinema estranger tindran l’oportunitat de familiaritzar-se amb altres idiomes i potser aprendre una mica. Emprant la mateixa lògica que per al cinema, ambdues conseqüències també serien extensibles a altres mitjans audiovisuals com la televisió.
El millor de tot és que no poden dir que estic boig perquè tampoc he descobert res de nou. Són molts els països que tenen alguna cosa similar funcionant i sembla que de manera efectiva contribuïx a l’aprenentatge d’altres llengües.
Aquests últims dies en els quals s’aproximava la decisió del COI respecte a queina ciutat era la seu dels Jocs Olímpics del 2016 en el meu entorn he detectat diverses actituds que s’aproximaven a l’absurd. Per fortuna avui hem sabut que la gran festa de l’esport se celebrarà a Rio de Janeiro i que seran els primers jocs en celebrar-se a Sudamérica. Per a ells les meves més sentides felicitacions.