CINE de MASSES i PODER (II)

No vaig a parlar del curs, sinó que m’he permès la llicència de prendre el mateix títol per a parlar d’un tema relacionat amb alguna cosa que ha succeït aquesta setmana.

Si seguiu l’actualitat potser us va cridar l’atenció el projecte de llei que s’hauria de convertir en la flamant Llei Catalana del Cinema i que s’ha enviat aquesta setmana als possibles afectats perquè puguin manifestar la seva opinió abans de la votació.

Doncs bé, el que aquesta “encara no llei” proposa, en lineas generals, és que vegem més cinema en català a través de diversos mecanismes, bastant criticables segons es miri. En el meu cas, crec que aquesta “encara no llei” significa una oportunitat perduda. Ja m’agrada poc que la política se serveixi d’eines tan poderoses com les lleis per a modificar o influir en la conducta de les persones, i més si la conducta a modificar no és dolenta per a ningú, però menys m’agrada que quan s’usi aquest mètode no serveixi per a millorar aquesta pauta de comportament que no provoca dany a ningú.

En aquest país, que actualment es trova en crisi, un dels pilars més bàsics sobre el qual estem construint el nostre futur necessita un reforç, perquè sinó passarem del “necessita millorar” (en referència a l’emblemàtic mètode d’avaluació en l’Educació Primària de Catalunya) al “Houston tenim un problema”. Aquest element, anomenat formació (sigui dit de pas), ha de ser una de les activitats a les quals dediquem més esforços si volem resoldre els errors que es vénen reiterant en les diferents reformes educatives que s’han anat succeïnt en el país. Hem de ser conscients ja que l’única cosa que ens pot permetre competir en el món, a part del sol y platja, és gent ben formada ja que manquem de qualsevol poder similar al del Rei Midas. Per tant i a llum del que diuen els informes (llegeixi’s Informe PISA) tenim una assignatura pendent: millorar la nostra formació.

I això últim, com es relaciona amb el primer? Doncs és senzill, però espereu. Jo no sóc descubridor d’una solució transversal a tot el problema, ni de bon tros, però si vull exposar una inquietud personal que pugui arreglar alguna coseta. La idea, com comentava senzilla, passa per utilitzar aquesta eina per a convertir el cinema en una mica més que un pur entreteniment, en un vehicle de formació per a la societat. Exposat així, sense que hagi entrat en els detalls fa por, de fet, em temo que aquesta és la idea que duia el govern tripartitt quan pensava amb el que “encara no és llei”. Ara bé, els objectius que jo perseguiria amb aquesta idea són ben diferents als que mouen al govern. Els últims semblen sortits d’una altra època, de quan els governs necessitaven elements que es convertissin en autèntics símbols, intocables, d’una nació, per al cas és la llengua.

Que l’objectiu sigui que la llengua catalana es convertís llavors en un símbol intocable té com a conseqüència lògica que es destinin molts esforços, tant polítics com econòmics, a aquesta fi. Tots aquests esforços impliquen a més que es pagui un cost d’oportunitat. Oportunitat perduda. El que m’agradaria llavors és comentar com aquesta idea seria una excel·lent, al meu parer.

Considero que des dels poders públics s’hauria d’incentivar un major i millor coneixement de les llengües estrangeres (i entre aquestes no està el castellà senyors del tripartit). L’excel·lència en una suposada Llei del Cinema no està a promocionar que pel·lícules estrangeres es tradueixin al català, sinó que cada vegada més, el cinema es vegi en la seva versió original (en defecte d’això subtitulada). Conseqüències de l’exposat: en primer lloc una econòmica i en segon lloc una formativa. La primera perquè en totes les societats hi ha una demanda latent d’oci (entre ells el cinema) en el seu idioma, oferint als directors de cinema del país l’oportunitat de satisfer una major demanda de cinema de producció nacional. Això al seu torn té una conseqüència directa per a tots i és que el cinema espanyol i/o català tingui una oportunitat de reduir la seva dependència de les arques de l’estat i les comunitats autònomes. En segon lloc, que els que a més de veure cinema en espanyol o català acudeixin a les sales a veure cinema estranger tindran l’oportunitat de familiaritzar-se amb altres idiomes i potser aprendre una mica. Emprant la mateixa lògica que per al cinema, ambdues conseqüències també serien extensibles a altres mitjans audiovisuals com la televisió.

El millor de tot és que no poden dir que estic boig perquè tampoc he descobert res de nou. Són molts els països que tenen alguna cosa similar funcionant i sembla que de manera efectiva contribuïx a l’aprenentatge d’altres llengües.

CINE de MASSES i PODER

S’estava cuinant  des de fa unes setmanes entre trucades, e-mails y alguna trobada. Per obtenr més informació sobre el curs visiteu la web de l’associació DEBA-T (www.deba-t.org).

CARTEL-CINEyPODER_DIN-A5

Callats com putes

Se que ahir ja vaig escriure sobre alguna cosa però es que no puc resistir-me a escriure una altre actualització. Ha de ser cosa de la bronquitis que estic passant que em deixa moltes estones per pensar, que em té avorrit i necessito fer alguna cosa només per a distreure’m. Per exemple escriure.

El títol del post d’avui sembla una mica contundent, massa de premsa sensacionalista diria jo, però m’agrada. Fa unes setmanes el País i la Vanguardia van fer públiques diverses notícies sobre la prostitució i consum de drogues en els carrers de la ciutat de Barcelona, concretament en el barri del Raval. Em centraré avui en el primer tema: la prostitució.

L’article en qüestió va causar moltes sensacions a la ciutat, fins al punt de que l’alcalde Jordi Hereu, del PSC, va decidir que el millor era multiplicar la presència policial, a l’espera, suposu, que això espantés els que desitgessin realitzar qualsevol tipus d’activitat prohibida per l’Ordenança sobre Civisme de la ciutat comtal. Però a més, l’alcalde va sol·licitar als governs de Catalunya i Espanya que iniciessin algun tipus de regulació de l’activitat, això és en definitiva o prohibir-lo de forma flagrant o obrir la porta a la legalització d’aquesta activitat ja que, fins ara, es mou en els limits del que és legal i il·legal. Doncs bé, a dia d’avui seguim com ahir: sense no-res, silenci.

Sobre aquest tema la meva opinió crec que es trova en el sentit comú, que diuen que és el menys comú de tots els sentits. Per què no regularitzar una activitat perquè aquesta sigui legal? Al cap i a la fi estem parlant del negoci més antic del món i em temo que aquest està a prova de tota crisi. A més per que no reconèixer obertament que existeixen un sèrie de pràctiques a la nostra societat? Estem contínuament entre el que és políticament correcte i el que no, sempre posant un vel a la realitat.

D’altra banda són diversos els beneficis de regular aquesta activitat perquè sigui legal. Entre d’altres la prostituta podria donar-se d’alta com autònoma, després accedir a la seguretat social i pagar impostos com tot el món. Les seves condicions laborals canviarien, al meu entendre, per a millor. D’altra banda, els recursos de l’Estat destinats a perseguir la prostitució veritablement important: les màfies que esclavitzen a les dones per a aquest tipus d’activitat. Entre altres coses també podrien associar-se i deixar el carrer, ja que tindrien altres vies per a publicitar els seus serveis sense témer a ser perseguides. En definitiva a la llarga normalitzaríem la situació de moltes dones així com la professió. Des dels poders públics hauria de fer-se tot el possible per a posar una mica de llum a aquest mercat tan negre. Mentrestant seguim callats com putes.

el País | Sexo de pago en plena calle junto al mercado de La Boqueria de Barcelona

20minutos.es | El limbo de la prostitución

20minutos.es | ¿Regular, perseguir, prohibir, aceptar, ignorar? El gran debate de la prostitución

Sobre el Tribunal Constitucional i altres fetitxes de la política espanyola

Fa un parell de mesos, quan la sentència sobre el Estatut d’Autonomia de Catalunya havia de sortir a l’agost, un bon amic meu va fer diversos comentaris que em van “empipar”. Això ens va dur a a diverses hores de debat que, si bé no van servir perquè cap dels dos convencés a l’altre, a mi em van entretenir força. Ell va acabar escrivint un article en el Diari de Vilanova titulat “Al final jo també seré independentista” i avui trobada oportú donar-li resposta en aquest espai de reflexió personal.

Em preocupa enormement que des que la sentència del Tribunal Constitucional ha de sortir s’hagi jugat amb la legitimitat d’aquest i sobre la seva capacitat de decidir sobre A o B. Aquest Tribunal, que no és poder judicial, és l’encarregat segons la Constitució (sí, aquell text que alguna validesa deu tenir per als de la meva generació, si els nostres pares, avis i besavis van decidir votar majoritàriament a favor perquè van considerar que era el millor per a ells i per als quals vinguessin darrere) de controlar la constitucionalitat de les lleis, valgui la redundància, això és, que totes les normes jurídiques del dret espanyol no siguin contràries al text constitucional (que en versió simple ve a ser el conjunt de drets i deures de tots i cadascun de nosaltres envers la resta de nosaltres). Així doncs, ens trobem amb una institució de l’estat que, fixa’t tu per on, busca que les regles de joc es mantinguin d’acord amb alguna cosa que ens proveïx de drets, llibertats i responsabilitats envers els altres. Tan dolent no sembla. Continua llegint

Madrid 2016 i el nacionalisme ranci

7031_143668383455_677923455_2760681_2359220_nAquests últims dies en els quals s’aproximava la decisió del COI respecte a queina ciutat era la seu dels Jocs Olímpics del 2016 en el meu entorn he detectat diverses actituds que s’aproximaven a l’absurd. Per fortuna avui hem sabut que la gran festa de l’esport se celebrarà a Rio de Janeiro i que seran els primers jocs en celebrar-se a Sudamérica. Per a ells les meves més sentides felicitacions.

Però el tema que m’interessa tractar no és ni lo bé ni malament que pot semblar-nos la decisió del COI, sinó les actituds que he percebut, tal com apuntava abans. Sóc català i mai vaig pensar que l’actitud d’uns quants dels meus paisans fora la de projectar un sentiment de menyspreu cap a la candidatura de Madrid 2016. Però així va anar. Ja quan Alberto Ruiz Gallardón va manifestar per que per tercera vegada Madrid competiria per ser seu olímpica al 2016, des de Catalunya alguns sectors del nacionalisme català més ranci van anunciar el seu més absolut boicot. El lamentable de l’assumpte és que això últim no és més que una conseqüència de l’espiral en el qual els catalans estem ficats gràcies a la seva fantàstica classe política.

Continua llegint